Monday 1 de May de 2006, 09:28:20

No se si sou o no aficionats/ades a això de córrer, jo sí. De les curses que es poden realitzar a una pista d'atletísme, les que més m'acosten a la muntanya són les de 10 mil per la seva duresa mental i el 3 mil obstàcles perquè és total, cada ria és una pedra més a la motxilla.
Ahir 30 d'abril jo hauria d'haver estat pujant el Tempestades i el Margalida, però a les 9.30 estava a l'estadi de Sarrahima a la sortida d'un 10 000. La cosa va anar força bé, però allà per el k7 aprox. vaig començar a notar una molèstia al taló més  típica de la muntanya. Vaig buscar les botes però no portava bambes. Acabo la cursa i una perfecta ampolla ocupava part de la base de la cicatriu del meu tendó operat fa temps.
Pensant en les causes vaig tenir la sensació de veure la compeed que cobria la part de la ferida tot just fa unes setmanes...
Les meves últimes Mali no s'han acabat d'adatar als meus talons i tiro de "tirita" en plan preventiu. Així les coses  el 14 d'abril a les set del matí som a l'aparcament de la ja tancada estació d'Eyna. Els meus companys habituals, el Francesc i la seva dona, la Lourdes, la meva filla, la Maria i el nostres amics de Puigcerdà, el Pere i la seva filla l'Anna. El nostre objectiu està claríssimament dibuixat. Les fotos que havia consultat en aquesta mateixa web per preparar la sortida les tenia al davant. El Vermicielle es veia perfecte. El dia també ho era. Una mica més de fred ja hauria estat ideal.
Ens posem els arnesos i els grampons al peu del corredor. El Francesc es queda a les noies joves a la seva corda. A l'altra ens lliguem els grans. L'Anna va marcant la pauta. La neu, la traça tot va de cara i pugem tots a l'hora. L'ambient, l'estètica és impresionant i en aquestes circunstàncies la dificultat nul·la si està acostumat i el van aquestes històries. El Francesc que portava al cap una ressenya del Vèrtex, tria com no la sortida més dreta. És perfecta!! Una sortida de quadre en una exposició. Abraçades alegries fotos i la Lourdes que ens disuadeix de baixar per la canal central. Tornem per la carena i anem a buscar la part alta de l'estació d'esquí. Tot i que ja coneixem la baixada ens emboliquem i donem alguna volta de més. Finalment com vam prometre a dinar a casa.
La llarga baixada m'ha fet oblidar la zona del taló que portava protegida i es queixa poc.

L'endamá 15 d'abril amb el Dani Solà, un dels joves de l'equip de tecnificació d'esquí de muntanya i que conec des que va néixer decidim fer una pujada ràpida al Puigmal. Ell amb esquís jo a pata.
Sortim de l'aparcament de la també tancada estació del Puigmal. A les 9. El dia no acompanya gens. Els cims estan tapats i plou mentre ens posem les botes al cotxe.
A les primeres rampes poso els grampons. Vaig només amb pals. Quan el meu jove company veu un grupet d'esquiadors em posa en fila i el ritme és més dur. El taló es queixa un xic però poca cosa. Un altre grupet d'esquiadors paren a posar ganivetes o grampons. El meu amic fa servir les pell amb una tècnica percisa i en menys de dues hores som en mig de l'huracà que habita el cim del Puigmal. Dues fotos i la baixada espectacular. Ell em va esperant i jo intento que l'espera sigui curta i baixo corrents sobre els talons ajudant-me dels bastons. Ideal. En poc menys de dues hores i mitja som al cotxe. Un bon entreno...

Un cop finalitzada la cursa em baixo el mitjó i la perfecta ampolla ja té la seva petita història. Us l'acabo d'explicar!!!
Xènio